Lluís Llach - Maremar

Maremar, feu-vos present
a l'altar del meu paisatge...
Maremar, que els antics déus
avui són molt lluny de casa.
Un tro per la recança,
un port per la ferida,
i per l'amor, la cala.

Maremar, doneu-nos vent:
hi ha demà i vela blanca.
Maremar, i si pot ser
ni oragà, ni massa calma.
Que el temps és curt i passa
com una estranya dansa
de pas sense petjada.

Corre, que ve l'aire!
Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.
Corre, que ve l'aire!
Gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc!

Pren-lo i embriaga't
amb la seva flaire
com només ho fa un amant.
Mira com ve l'aire
que et vol convidar al seu ball.

Pren-lo i embriaga't...
Pren-lo i embriaga't
com només ho fa un amant.
Mira com ve l'aire!
Gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc!

Maremar, doneu-nos pau,
però amb el tremp de l'olivera.
Que no posa mai el seu ramatge verd-blau
a la mà d'aquell que la voldria sotmesa.
Que omplim d'estels la barca,
però que un pesat bagatge
no ens malmeni les xarxes.

Pren-lo i embriaga't...
Pren-lo i embriaga't
com només ho fa un amant.
Amb la seva flaire
gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc!

Mira com ve l'aire!
Gira i vés enlaire,
que et vol convidar al seu ball.
Pren-lo i embriaga't
com només ho fa un amant.

Amb la seva flaire
gira i vés enlaire,
núvol d'esperança blanc!
Mira com ve l'aire!
Pren-lo i embriaga't
com només ho fa un amant...